Després del casament, la rateta i el gatet van anar cap a caseta. I heus aquí com el gat va començar a mirar i remirar la rateta, tot llepant-se els llargs bigotis i fent uns ronqueigs molt estranys. Allò no va agradar la rateta i començà a desconfiar quan aquell gatet bufó s'esmolà les urpes i les dents. Llavors ella obrí la porta i cridant escales avall intentà escapar-se. Però el gat era molt més ràpid i amb una urpa la va caçar.
La seva veïna, la senyora oca, en sentir aquells crits va avisar els gossos policia, que van arribar al moment en què el gatet se l'anava a cruspir. La rateta, encara amb l'espant a sobre va donar les gràcies a la senyora oca. El gat va fugir esperitat, perseguit pels gossos, i mai més no se'n va saber res.
I vet aquí un gat, vet aquí un gos, el conte ja s'ha fos. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, el conte ja s'ha acabat.
Vet aquí que una vegada era un pare i una mare que tenien un fillet tan petit, tan petitet, que li deien en Patufet. Un dia la seva mare, mentre feia coure l’olla, va dir:
“Ai,filla, quina guitza em fa sortir a comprar; el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.”
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava, de seguida va contestar:
“Mare, si no hi ha safrà, jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitó i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant i. així, si no em veuen, bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”
I com que es va posar a plorar i picar de peus, per fer-lo callar, la seva mare li va dir:
“Bé ja n’hi ha prou, Patufet; aquí tens un dineret i vés de seguida a la botiga d’en Josepet.”
I carrer amunt s’encamina aquell marrec tan tossut, amb esclops i barretina i unes calces de vellut.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu en Patufet.”
Content i cantant, en Patufet va arribar a la botiga d’en Josepet, la més bonica d’aquell indret.
“Ep, ep!” “Qui hi ha?” “Un dineret de safrà".
I el botiguer tot era mirar per ací i per allà.
“Ep, ep!” “Qui hi ha? Què voleu?”
“Que no em veieu? Ja estic tip de cridar. Vejam si em despatxeu un dineret de safrà”
I el botiguer torna a mirar i busca que busca a terra dintre de la botiga, fins que tot d’un cop veu un dineret que es belluga. Aleshores s’ajup i l’arreplega, posant en el mateix lloc una paperineta de safrà. Tan aviat com en Patufet té el safrà damunt seu, l’agafa ben fort, se’n surt al carrer i deixa badoc el pobre adroguer.
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum,no trepitgeu en Patufet”
I de por la gent s’amagava en no veure qui cantava, mentre carrer avall passava una paperina sola, sola, sola, com si anés sobre una bola.
I quan en Patufet va arribar amb una paperina de safrà, la seva mare no se’n sabia avenir. Aleshores tot cofoi va demanar:
“Mare, em voleu deixar anar ara a portar el dinar al pare?”
“Això si que no, fill meu: el cistell pesa massa i pels camins encara hi ha neu.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a portar el dinar!”
Tant i tant ho va demanar, que, perquè callés, la seva mare li digué:
“Per no sentir-te bramar, té el cistell i ja hi pots anar”
I en Patufet, que tenia molta força, va agafar el cistell del dinar i, com si res, se’l va carregar a coll.
Pel camí, cantava així:
“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum,no trepitgeu en Patufet”
En sortir del poble, la gent, esglaiada, tancava portes i finestres i, pels camins, els pagesos fugien esverats en veure un cistell tot sol caminant com un cargol.
A mig camí, en Patufet es va aturar i es va seure a la vora d’un hort per reposar una estona, però heus aquí que tot d’un cop, comença a ploure molt fort. Per no mullar-se va anar tot sol a amagar-se sota una col. Aleshores va venir un bou mig perdut i d’un mos es menjà la col, molt golut, i en Patufet, de propina, amb esclops i barretina i les calces de vellut.
Cap el tard, el pare i la mare buscaven el fill per tot arreu, fins que trobaren el cistell tot sol a la vora d’un hort. Aleshores van començar a cridar:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?”
I en Patufet, de lluny, els contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que no hi neva ni plou”
Com que no el sentien, els seus pares anaven cridant:
“Patufet, on ets? Patufet, on ets?
I en Patufet contestava:
“Sóc a la panxa del bou, que ni hi neva ni plou.”
Ai, menuts, que va passar quan van saber on era el Patufet!
Sabeu què van fer els seus pares? Doncs van començar a donar força menjar, força menjar al bou, i el bou es va anar inflant, inflant, inflant... Tant i tant es va atipar, que, al capdavall, el bou va i fa: Pam!
I com un llampec va sortir en Patufet, molt content i espavilat, com si res no hagués passat. I aquest conte s’ha acabat.
Estimo la llum
però he viscut en la foscor
de la meva contradicció
sempre buscant la sortida
d’aquest joc d’aparences
i d’amors tan trivials
que no omplen l’espai
de la solitud més íntima
No he triat ser com sóc
i m’abandono al desig
No tinc ni port ni destí
neixo al mateix instant
que et descobreixo a tu
i em descobreixo a mi
Invariables: que, què, qui, on (En italià: che, cui, chi, dove)
Variables: el qual, la qual, els quals, les quals
---------------------
El relatiu àton QUE pot fer aquestes funcions:
Subjecte: Tinc una casa que és modernista
Complement directe: La pel·lícula que veus és francesa
Complement circumstancial de temps: T'ho donaré el dia que faràs 29 anys
---------------------
El relatiu tònic QUÈ s'usa quan el relatiu va immediatament precedit d'una preposició.
L'ordinador amb què treballo és molt potent.
---------------------
El relatiu adverbial ON serveix per a indicar lloc (equival a en què, en la qual …)
Va rehabilitar un convent on (en què/en el qual) va trobar ceràmica antiga.
---------------------
El relatiu personal QUI:
Sense antecedent, fa de nexe de les oracions substantives de relatiu.
Qui t'ha dit això és un mentider
S'usa, sovint precedit d'article, a les oracions subordinades substantives de relatiu.
Han seleccionat els qui han arribat primer. (Hanno scelto coloro che sono arrivati prima)
S'usa precedit de preposició.
Hem rebut una carta del noi a qui vas operar. (operar = fer una intervenció quirúrgica)
---------------------
El relatiu compost és EL QUAL, LA QUAL, ELS QUALS, LES QUALS
Sinònim del relatiu QUE a les oracions explicatives.
Els meus amics, els quals són generosos, m'han enviat llibres = Els meus amics, que són generosos, m'han enviat llibres.
Sinònim del relatiu tònic QUÈ.
L'afer del qual et parlava no m'agrada gens = L'afer de què et parlava no m'agrada gens.
Sinònim del relatiu personal QUI precedit de preposició.
El xofer contra el qual vaig xocar anava borratxo = El xofer contra qui vaig xocar anava borratxo. (L'autista contro il quale ho urtato era ubriaco)
Precedit de la preposició de, expressa possessió.
Una dona, la cara de la qual recordo, em va ajudar = Una dona, de la qual recordo la cara, em va ajudar (en italià: Una donna, la faccia della quale... / Una donna, la cui faccia... )
---------------------
El relatiu neutre és LA QUAL COSA
La majoria protestava, la qual cosa em va molestar
Benvolgut, permet-me suposar
Que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial,
Més o menys, així com jo, estàs assabentat
De la meva existència, de les coses que faig.
Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi,
No és que siguis cada tarda el meu tema preferit,
Vostres són les promeses que ningú ja complirà,
Vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar.
Però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur
I alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny,
Benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant
I en aquella foto antiga oblidada en un calaix:
Heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d'una ciutat.
Tu assenyales l'absis romànic d'una catedral i sou joves i forts!
I sentiu l'eternitat al vostre davant!
I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo
Estem esperant.
I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer,
I m'ho imagino -o ho intento- i t'asseguro que comprenc
Que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon
Quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom.
Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps,
Que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content
I vas veient coses pel món que t'estan agradant tant
I agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat.
Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors,
En cada intuïció fugaç d'una vida millor,
Amagat en "som molt joves per tenir res massa clar",
Amagat en "no sé què és, però, nena, no puc respirar".
Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal
El meu amor, la meva sort, les meves mans
O el meu dit resseguint-li la columna vertebral!
Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar!
Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo
Que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat.
Suposo que és moment d'acomiadar-me esperant
No haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig,
Que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!
Per si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec,
Faré d'home seriós, esperaré darrere dret
Mentre tu li fas brometa, "veig que ara els busques alts",
Mentre tu et reivindiques com molt més elegant.
Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t'ha vist vell
I, pas a pas, ja estaràs tan lluny
Com el cretí que abans d'entrar a Història li tocava el cul
Arrambant-la contra els arbres del costat d'un institut.
Ai, pobrets meus, com s'haguessin espantat,
Si entre els matolls, sortim tu i jo dient
"ei, aquí els senyors, estem esperant.
Xicots, aneu fent lloc,
Que estem esperant".
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Recordo la primera vegada que vaig veure una samarreta del Hard Rock Café, aquella amb un cercle groc taronja i les lletres "Hard Rock" amb majúscules i amb vermell, impreses. Jo devia tenir uns catorze anys i un dels nois de la colla dels majors que estudiava Medicina fora de Mallorca havia anat de viatge i portava una samarreta Hard Rock Cafè de Londres. La portava orgullós, com si fos un trofeu i els seus amics l'envoltaven i es notava, tot i la distància de la meva visió, que l'afalagaven. No vaig parar fins que no vaig descobrir què era el Hard Rock Café i per què les seves samarretes eren tan desitjades.
Un amic meu, uns quinze anys major que jo, en un poble tothom es coneix, m'ho va explicar: era un referent de la música, si anaves en una ciutat on hi havia un Hard Rock i t'agradava el rock era una visita obligada. Et podies trobar algun objecte de culte com una guitarra di Jimmy Hendrix o la lletra de la cançó Help manuscrita de John Lennon, objectes de culte propietat de la cadena. Si hi anaves, havies de demostrar-ho, havies d'ostentar aquesta visita. El meu amic em va demanar si volia que me'n portés una algun dia, si es donava el cas. Jo vaig respondre que amb la història ja en tenia prou.
El Hard Rock va néixer el mil nou-cents setanta-u a Londres i ara té cent seixanta-tres establiments a quaranta països. Aquest any celebra el quaranta aniversari i per celebrar-ho "Love and Peace" en una samarreta diferent sense ostentació de logo. Els temps han canviat, la samarreta també, el missatge: universal. Continuen venent la samarreta original, però vist en perspectiva ara m'agradaria tenir una samarreta desgastada, destenyida, d'aquell any dels quinze anys per posar-me-la i fer gala de la nostàlgia.
Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em volguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s'hi veuria, [in buona grammatica "es veuria"]
la llum de l'agraïment,
i a tot hora et cantaria,
una cançó pels teus ulls,
que jo mateix et faria,
una cançó pels teus ulls,
perquè en mig de tants esculls, [il cantante pronuncia male "escolls"]
fossin ells la meva guia ...
Rosor, Rosor,
llum de la meva vida,
Rosor, Rosor,
no desfacis ma il·lusió.
Presoner en tots moments,
de la teva veu tan clara,
que allunya mal pensaments,
i la bondat sols empara.
Perquè ets fresca i ets suau,
i ets un doll de poesia,
que s'assembla al cel blau, [pronunciato "en el cel blau"]
que al cor ens dóna alegria,
ja que tu que em tens presoner,
un dia i un altre dia,
i jo m'hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia ...
Rosor, Rosor,
llum de la meva vida,
Rosor, Rosor,
no desfacis ma il·lusió.
Rosor, Rosor,
llum de la meva vida,
Rosor, Rosor,
no desfacis ma il·lusió.
Estudiem el futur llegint el text traduït al català de la cançó "Arriverà" del grup italià Modà.
PLORARÀS, com la pluja, tu PLORARÀS i TE N'ANIRÀS
com les fulles amb el vent de tardor, trista, tu TE N'ANIRÀS
certa que mai et PERDONARÀS.
Però ES DESVETLLARÀ el teu cor
en un dia d'estiu abrusador
en què el sol SERÀ
i CANVIARÀS la tristesa dels plors en somriures lluents,
tu SOMRIURÀS
i ARRIBARÀ el sabor del petó més dolç
i una abraçada que T'ESCALFARÀ.
ARRIBARÀ una frase i una lluna d'aquelles
que després et SORPRENDRÀ
ARRIBARÀ la meva pell a curar els teus desigs,
la màgia dels estels
PENSARÀS que la vida és injusta i PLORARÀS
i TORNARÀS a pensar en aquella vegada
en què et vaig dir no
No et DEIXARÉ mai
després, de cop,
fosc al voltant nostre
Però ES DESVETLLARÀ el teu cor
en un dia d'estiu abrusador
en què el sol SERÀ
i CANVIARÀS la tristesa dels plors en somriures lluents,
tu SOMRIURÀS
i ARRIBARÀ el sabor del petó més dolç
i una abraçada que T'ESCALFARÀ.
ARRIBARÀ una frase i una lluna d'aquelles
que després et SORPRENDRÀ
ARRIBARÀ la meva pell a curar els teus desigs,
la màgia dels estels
La poesia de la neu que cau i soroll no fa
La meva pell a curar els teus desigs
La poesia de la neu que cau i soroll no fa
Bon dia,
benvinguts al programa "els nous catalans". Avui tenim amb nosaltres Virgínia Madison, una fotògrafa anglesa que viu a Barcelona i que ens explicarà unes quantes coses de la seva vida
On vas néixer, Virgínia?
Vaig néixer a Londres, però quan tenia vint (20) anys me'n vaig anar a Oxford i l'any passat vaig venir a Barcelona
Per què vas decidir de venir a Barcelona?
Perquè em van donar una beca per fer un projecte fotogràfic sobre el turisme anglès a Barcelona i llavors em vaig traslladar a la ciutat. I em va agradar tant que m'hi vaig quedar.
I quan vas decidir quedar-te aquí vas seguir amb la mateixa feina?
Sí, al principi sí. El projecte va durar uns sis mesos i després vaig haver de buscar feina com a professora d'anglès i finalment, recentment, he trobat feina com a fotògrafa al diari Avui.
I com és que parles tan bé el català? Et va costar aprendre'l?
Doncs realment no, perquè jo ja sabia castellà i tenia coneixements d'italià. I doncs de mica en mica això em va ajudar a poder millorar-lo i conèixer-lo millor. Després, el meu xicot Joan, que és de Girona, em va ajudar molt en tot el procés.
Molt bé Virgínia, moltes gràcies per explicar-nos totes aquestes coses i que vagi molt bé.
Gràcies a tu.
En la terra humida escric, nena
estic boig per tu
em passo els dies esperant la nit.
com et puc estimar si de mi
estàs tan lluny
servil i acabat boig per tu.
Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu
però dins la meva copa veig reflexada la teva llum
me la beuré
servil i acabat boig per tu.
Quan no hi siguis al matí,
les llàgrimes es perdran
entre la pluja que caurà avui
em quedaré atrapat
ebri d'aquesta llum
servil i acabat
boig per tu.
-------
Sulla sabbia bagnata scrivo, ragazza
sono pazzo per te.
Passo i giorni attendendo la notte.
Come ti posso amare se da me
sei così lontana.
Servile e finito, pazzo per te.
So molto bene che da questo bar
io non posso arrivare dove tu sei,
però dentro il mio bicchiere vedo
riflettuta la tua luce,
me la berrò.
Servile e finito, pazzo per te.
Quando non ci sarai la mattina,
le lacrime si perderanno,
tra la pioggia che cadrà oggi
resterò preso,
ubriaco di questa luce.
Paraules d'amor senzilles i tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprendre'n,
tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes
que havíem après d'antics comediants.
D'històries d'amor, somnis de poetes,
no en sabíem més, teníem quinze anys...
Ella qui sap on és,
ella qui sap on para.
La vaig perdre i mai més
he tornat a trobar-la.
Però sovint en fer-se fosc,
de lluny m'arriba una cançó.
Velles notes, vells acords,
velles paraules d'amor…
-------
Parole di amore, semplici e tenere.
Non ne sapevamo più, avevamo 15 anni.
Non avevamo avuto troppo tempo per impararne,
appena ci svegliavamo del sonno dei bambini.
Ne avevamo abbastanza con tre frasi fatte
che avevamo imparato di antichi commedianti.
Di storie d'amore, sogni di poeti,
non ne sapevamo più, avevamo 15 anni....
Lei chissà dov'è,
lei chissà dove si trova.
La persi e mai più
l'ho ritrovata.
Però sovente quando si fa buio,
da lontano mi arriva una canzone.
Vecchie note, vecchi accordi,
vecchie parole di amore.
Dolça besada té gust que s´acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia
cent dilluns sota d'un dibuix.
Jo què sabia d´alens que se trobaven,
de cabells que s´embullaven,
de mans i de perfums.
Dolça besada té gust que s´acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s´horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t´estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d´arreglar,
que som amics, que som amants
---------
Dolce bacio ha sapore che finisce,
punto e principio di vivere senza di te.
Io non sapevo che pure mi daresti
manuali di geografia
cento lunedì sotto di un disegno.
Io cosa sapevo di respiri che si incontravano,
di capelli che si impigliavano,
di mani e di profumi.
Dolce bacio ha sapore che finisce,
punto e principio di vivere senza di te.
Io non sapevo che nella notte mi assaggeresti,
erano dei gusti che nuotavano
tra bocche ed angoli.
Io non sapevo che poi mi ucciderebbe
il tuo sguardo
che piange e dice no.
E arriva un giorno in cui la vita è un teatro
che si chiama felicità,
primavera e “trinaranjus”
con cui più hai amato,
ti regalo la mia vita
e senza di te non mi serve più.
E la sera la lasciamo passare e tu mi guardi
così vicino che mi fa male,
che esce il sole e ancora piove,
che ti amo troppo e troppo poco,
che non so come lo dobbiamo risolvere,
che siamo amici, che siamo amanti.
